Ara que ja fa un temps que no hi ets....

Estic recordant...

Tinc vuit anys i soc dalt de la Mobillette. Acabo de caure en un maleït tomb que no aconsegueixo passar pujada dalt de la bicicleta. Ni jo, ni l’Emma, la meva germana petita.

Ja veig al pare corrent cap a mi, a recollir del terra el trasto de dues rodes que de manera sistemàtica es tomba en el mateix punt, una volta i un altre.

El pare està fins els pebrots de tant aixecar-nos. Però es que la cosa no es tan fàcil.

Li sento cruixir les dents. En un futur el seu dentista es farà d'or amb ell.

He de procurar que no se m'escapi el riure, perquè encara s'enfadaria més. I es que tot plegat té gracia. A l'home més impacient del món li han tocat com a fills, quatre mocosos que a tot s'apunten i que tot ho volen provar.

Ja veig que es queda sense dents d'aquí a res.

Em ve a la memòria un dia que varem anar a pescar al moll de Barcelona. Bé, això de pescar es un dir, perquè a part d'una insol.lació per part meva i un cabreig per part del meu pare, no varem pujar res viu del aigua. Ni tan sols el cuc, que va ser l'esquer de la canya, perquè encara que l’Emma va recollir el fil un munt de vegades, el seu cuc ja era difunt a la segona capbussada a l'aigua.

Que jo pesques un peix era impossible, perquè al punt de tirar l'am a l'aigua i recollir amb el carret una mica de fil, ja vaig enganxar-lo a les muscleres.

- ¡¡ Osties !! -

No. No deuria ser aquest l'improperi perquè en aquella tendra edat no deia encara aquests renecs. Deuria ser alguna cosa com ¡¡ Jolines !!, però el cas es que ja sabia que em cauria una brega de les bones.

Tot el dia vaig estar amb el fil enredat, sense dir res, somrient per sota el nas i a l'espera de la "Mascletà”

Però tot i aquest temperament seu, el pare era un Déu per a mi.

El veia el més guapo, el més esportista, i el més interessant de tots els pares i, ostres! era el meu.

Fins i tot les rabietes que li provocàvem les trobava exòtiques.

Perquè es que després el pare no era ningú, i ho era tot. Entregat, afectuós, legal, i autèntic.

Jo l'he estimat molt i l'estimo encara i sempre l'estimaré, el mateix que tota la famil.lia, perquè així ha de ser i perquè així ho volem.

Torno a la realitat.

Soc ara al hospital al peu del seu llit, acompanyant-lo en el seu tram final.

A la seva vida no ha estat mai sol i ara menys encara.

La mare li té agafada la mà ben fort, com per no deixar-lo escapar, però ho farà. Ha de fer-ho. La malaltia se'l emporta...

Ell li ha plantat cara durant dos anys, encara que no l'ha volgut mirar mai als ulls.

L'Emma li té agafada l'altre mà, el besa humitejant-li el palmell amb llàgrimes que no paren de brollar-li.

L'Aleix i el Ramon no poden treure-li els ulls de sobra, com si poguessin arrencar-li el neguit que l'està sacsejant fins l'últim moment.

Jo ara escric, no puc fer altre cosa. Ho faig en silenci escoltant la respiració del pare cada cop més tranquil·la. Recordant-lo en plena vida.

Perquè el pare ha tingut una bona i feliç vida des de que està amb la mare.

La seva infància no va ser fàcil, com per a molts altres de la seva generació. Eren temps de postguerra, de fam i de carències, però la seva maduresa ha estat plena.

Plena d'amistats, de companys i també plena d'amor i de respecte.

Ens hem acomiadat. Cadascun a la seva manera. Li hem dit quant l'estimàvem. Encara que no feia falta. Sempre ho ha sabut.

Però se´n va notant-ho.

I no el perdem. Només se'ns avança perquè al lloc on va, anirem tots.

I lo millor de ell, seguirà amb nosaltres, dins del cor i del nostre record.

Bon viatge pare.