- Digues-me que vols que sigui, i ho seré per tu.
- Ets boja Marta?
- Podria ser-ho.."
- Ets boja Marta?
- Podria ser-ho.."
lunes, 24 de junio de 2019
Ricki i Marti
Hola amics!!!!
Avui com és el día del traballador estem aquí reunits
per no fotra ni brot…
- Ai no!
- Ai no!
Que
estem tots aquí per celebrar el día del treballador, del treballador que va
cumplir cinquanta cinc anyets en un dia 30 d'abril i també perquè vull celebrar que aquest estiu farà 4 anyets que vaig conèixer a un exemplar asturià ros, nerviós i
extremadament xerraire…
- Ai no!!! Que
torno a embolicar les coses…
Be, parlo d’ell, del Ricard, d’aquest que riu i que ara mateix
està acollonit pensant el que puc arribar a dir sabent quin grau d’indiscreció
de vegades em gasto.
Us vull explicar, ( com sou de confiança) unes
quantes vivències i anècdotes que he compartit amb ell i que són carinyet el regal que avui t’emportaràs de mi,
doncs les botes de moto estan sols
encarregades, perquè els números
per peus de hobbit no els tenen amb stock i has de triar-les
del catàleg “Kids shoes”. Jajaja.
-Be. Som hi doncs. Que queda molta tarda.
Al Ricki el vaig coneixer ara farà dos anys arrel
d’una caminada.
De veure’l ja l’havia vist però aquest dia va ser quan li vaig
tirar la canya per primera vegada.
Perquè sí, vaig haver de llençar-li la canya més
d’una vegada al desinteressat aquest…
Segueixo…
Com sempre arribava tard a la caminada i
vaig entrar com una exhalació al parking del punt de trobada. Encara no sé com
no vaig atropellar-lo, doncs com sabia
que ell hi seria, jo anava mirant a
banda i banda com una desesperada i ell estava plantat just al meu devant com
una suricata.
- Guau Marta.!!!! Sempre fas aquestes discretes
entrades??? Em diu amb un tonet irònic marca de la casa.
- Doncs no Ricard. Hi han vegades que ho acompanyo
amb un trompo i una derrapada, però avui vaig amb poca pressa no et fot.
- Tú sempre tan delicada! em va dir somrient maliciosament i tot seguit es va donar mitja volta perdent-se la ganyota desllengüada que li vaig dedicar.
Durant tot el
mati no vàrem trobar-nos i a l’hora d’esmorzar, vaig mirar de coincidir amb ell per seure al
costat, però el punyetero va escollir la taula on hi havien les tres rosses
caminantes més maques. Així que llançada
perduda i cuc a l’aigüa.
Una hora i mitja més tard veig al davant el culet del
Ricard, preparo esquér i…
- Ui ! Hola Ricard, no t’havia reconegut.
- Com va el matí?
- Be. (contesta ell)
- Es la primera
vegada que vens a caminar oi?
- Si.
- Has vingut sol?
- No.
- Pots dir dues síl·labes seguides?
- Si.
En aquest instant
la vena del meu coll ja estaba tan inflada com una anaconda prenyada.
Però com pot ser possible que tingui aquesta patxorra aquest paio?
Però com pot ser possible que tingui aquesta patxorra aquest paio?
-Tant de bo el sol li cremi el
clatell i li surti una llaga.
- Saps que…?
He pensat que donat el teu do de gent i la teva facilitat de paraula podries ser la meva parella de ball doncs així estic segura que estaré totalment concentrada (prrrrrrrrr)
He pensat que donat el teu do de gent i la teva facilitat de paraula podries ser la meva parella de ball doncs així estic segura que estaré totalment concentrada (prrrrrrrrr)
Això es el que primer que em va passar per la ment però amb una fredor
que encara em sorpren, li vaig dir…
-Fan un curs de ball country de parella que m’interessa
i he pensat amb tu Ricard. No voldries pas acompanyar-me?
Jo sé que dintre d’aquest cos seu calmat i poc
parlador s’amaga un monologuista
xerraire i esbojarrat, però encara no s’havia manifestat...per això la seva resposta va ser:
- Perquè?
- Doncs
mira perquè vull aprendre el morse parlat no et fot! vaig pensar.
Vaig haver de
tirar de tota la meva paciència per no fotre un improperi del tipus "Em cago amb tot Ice men" , però com tinc molt d' autocontrol, sencillament li vaig dir...
- No tinc un altre ballarí a mà. Jajaja.
I mira per
on, aquesta primera mà de ball, va
ser essencial.
Des de llavors que ja no ens hem deixat anar i
voldria que fos per molt de temps.
De vegades aquesta mà ens la fotriem al coll
i apretariem fort per escanyar-nos, però això encara fa que la convivencia sigui més apassionant.
Som com el Yin i
el Yang, o com La princesa Leia i el
Chewbacca ( quan no m’he depilat s’intercanvien els papers), o...com ens agrada
dir-nos, sóm el Ricki i Marti i la seva banda d’esbojarrats ZapaSan.
Renoi que emocionants,
bons, i intensos que han estat aquest quatre anys de la nostra vida.
I que be que es
viu, quan es viu be!!
Xerrades,
viatges, compromisos, projectes, responsabilitats, alegries... La complicitat amb
qui estimes no te preu o poder sí…
Poder el preu es el
compromís de cuidar junts a fills, amics i família, i regalar-nos paraules
boniques i dedicar-nos temps ,…. i
això es el que estem fent...
Així que Ricki
t’acompanyo en el sentiment, perquè
estàs en el meu punt de mira i aquest es el primer capítul de les
entregues autobiografiques que estic disposada a fer.
Però t’adelanto
que si es per tu, no serán del tipus "50 ombres de Grey", ni si es per a mi " Els jocs de la Fam" i sí, si és per tot dos, com la saga "Divergent".
Moltes felicitats
carinyet i que jo les comparteixi!!!!!!
Segueix donant-me
la mà que està feta a la meva mida.
La Marti.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)