Ricki i Marti

Hola amics!!!!

Avui com és el día del traballador estem aquí reunits per no fotra ni brot…
- Ai no!

Que estem tots aquí per celebrar el día del treballador, del treballador que va cumplir cinquanta cinc anyets en un dia 30 d'abril i també perquè vull celebrar que  aquest estiu farà 4 anyets que vaig conèixer a un exemplar asturià ros, nerviós i extremadament xerraire… 

- Ai no!!!  Que torno a embolicar les coses…

Be, parlo d’ell, del Ricard, d’aquest que riu i que ara mateix està acollonit pensant el que puc arribar a dir sabent quin grau d’indiscreció de vegades em gasto.

Us vull explicar, ( com sou de confiança) unes quantes vivències i anècdotes que he compartit amb ell i que són  carinyet el regal que avui t’emportaràs de mi, doncs  les botes de moto estan sols encarregades, perquè  els números per  peus de hobbit  no els tenen amb stock i has de triar-les del catàleg “Kids shoes”. Jajaja.

-Be. Som hi doncs. Que queda molta tarda.

Al Ricki el vaig coneixer ara farà dos anys arrel d’una caminada. 

De veure’l ja l’havia vist però aquest dia va ser quan li vaig tirar la canya per primera vegada.

 Perquè sí, vaig haver de llençar-li la canya més d’una vegada al desinteressat aquest…

Segueixo… 

Com sempre arribava tard a la caminada i vaig entrar com una exhalació al parking del punt de trobada. Encara no sé com no vaig atropellar-lo,  doncs com sabia que ell hi seria,  jo anava mirant a banda i banda com una desesperada i ell estava plantat just al meu devant com una suricata.

- Guau Marta.!!!! Sempre fas aquestes discretes entrades??? Em diu amb un tonet irònic marca de la casa.

- Doncs no Ricard. Hi han vegades que ho acompanyo amb un trompo i una derrapada,  però avui vaig amb poca pressa no et fot.

- Tú sempre tan delicada! em va dir  somrient  maliciosament i tot seguit es va donar mitja volta  perdent-se  la ganyota desllengüada que li vaig dedicar.

Durant  tot el mati no vàrem trobar-nos i a l’hora d’esmorzar,  vaig mirar de coincidir amb ell per seure al costat, però el punyetero va escollir la taula on hi havien les tres rosses caminantes més maques.  Així que llançada perduda i cuc a l’aigüa.

Una hora i mitja més tard veig al davant el culet del Ricard, preparo esquér i…

- Ui ! Hola Ricard, no t’havia reconegut.

- Com va el matí? 

- Be. (contesta ell)

- Es la primera vegada que vens a caminar oi? 

- Si.

- Has vingut sol? 

- No.

- Pots dir dues síl·labes seguides? 

- Si.

En aquest instant  la vena del meu coll ja estaba tan inflada com una  anaconda prenyada.
Però com pot ser possible que tingui aquesta patxorra aquest paio?

-Tant de bo el sol li cremi el clatell i li surti una llaga. 

- Saps que…?  
He pensat que donat el teu do de  gent i la teva facilitat de paraula podries ser la meva parella de ball doncs així estic segura que estaré totalment concentrada (prrrrrrrrr)

Això es el que primer que em va passar per la ment però amb una fredor que encara em sorpren,  li vaig dir…

-Fan un curs de ball country de parella que m’interessa i he pensat amb tu Ricard. No voldries pas acompanyar-me?

Jo sé que dintre d’aquest cos seu calmat i poc parlador  s’amaga un monologuista xerraire i esbojarrat, però encara no s’havia  manifestat...per això la seva resposta va ser:

- Perquè? 

- Doncs mira perquè vull aprendre el morse parlat no et fot! vaig pensar.

Vaig haver de tirar de tota la meva paciència per no fotre un improperi del tipus "Em cago amb  tot Ice men" , però com tinc molt d' autocontrol,  sencillament li vaig dir...

- No tinc un altre ballarí a mà. Jajaja.

I mira per on, aquesta  primera mà  de ball, va ser essencial.

 Des de llavors que ja no ens hem deixat anar i voldria que fos per molt de temps.

 De vegades aquesta mà ens la fotriem al coll i apretariem fort per escanyar-nos, però això encara fa que  la convivencia sigui més apassionant.

Som com el Yin i el Yang, o com  La princesa Leia i el Chewbacca ( quan no m’he depilat s’intercanvien els papers), o...com ens agrada dir-nos,  sóm el Ricki i Marti i la seva banda d’esbojarrats ZapaSan.

Renoi que emocionants, bons, i intensos que han estat aquest quatre anys  de la nostra vida.

I que be que es viu, quan es viu be!!

Xerrades, viatges, compromisos, projectes, responsabilitats, alegries... La complicitat amb qui estimes no te preu o poder sí…

Poder el preu es el compromís de cuidar junts a fills, amics i família, i regalar-nos  paraules  boniques i dedicar-nos  temps ,…. i això es el que estem fent...

Així que Ricki t’acompanyo en el sentiment, perquè  estàs en el meu punt de mira i aquest es el primer capítul de les entregues autobiografiques que estic disposada a fer.

Però t’adelanto que si es per tu,  no serán del tipus "50 ombres de Grey", ni si es  per a mi " Els jocs de la Fam" i sí, si és per tot dos,  com la saga "Divergent".

Moltes felicitats carinyet i que jo les comparteixi!!!!!!  

Segueix donant-me la mà que està feta a la meva mida.

La Marti.