- Digues-me que vols que sigui, i ho seré per tu.
- Ets boja Marta?
- Podria ser-ho.."


miércoles, 23 de febrero de 2011

Curriculum Vitae





Hubo un tiempo en que ejercía de hechicera. Ahora soy una bruja en paro.
En estos tiempos de modernidad, las brujas tradicionales como yo, tenemos la escoba aparcada, pero en stand by, y el puchero de pócimas más seco que el ojo de un tuerto.
Y eso que de brujas está el mundo lleno. Pero son de otra clase. Tienen las uñas largas pero  pintadas de rojo, visten de negro  aunque es ropa de marca, y de verrugas o manchas nada de nada,  que para eso  las clínicas de estética inventaron  el bisturí laser,  y las tele-tiendas; la baba de caracol, la placenta de ballena,  y media docena más de otros milagrosos y asquerosos ungüentos.
Recuerdo con nostalgia las recetas hechas  con  ingredientes tradicionales; escamas de dragón barbudo, porciones de uñas de aye-aye, ración de pelos de rata almizclada, bocanada de aliento de murciélago, gotas de sudor de ogro... etc.
Vamos..., nada que no se pueda encontrar en cualquier gruta badulake de un duende alevoso.
Pero como decía , nadie viene a pedir hechizos de esta clase. Así qué,  como debo continuar pagando facturas para la  conservación de mi gruta y para  la manutención de mis numerosas alimañas centenarias, me veo obligada a solicitar empleo y creo no equivocarme al hacerlo para su holding multimedia,  ya que estoy convencida de que mi perfil encaja.
Así pues, les adjunto mi Curriculum Vitae.

Bruji Taloca, Marta
Sendero de los Hechizos, Árbol, 66
CALDERON DE LOS GRANDES
ESPADAÑA LITORAL

Para su Entedad: CONSU-MISMO CARETO, Promociones TEL A HINCO
C/ Conde del Asalto, 6 o7
 ESPADAÑA CENTRAL

A la atención del seleccionador  de entes para el  programa : “VÁLGAME DEL UXE” o de cualquier otro programa de la cadena  con formato similar.

Apreciado cofrade malicioso:

Informada de que la más feroz de sus  “tortulianas” restará de baja unas cuantas semanas debido a su más que necesaria reconstrucción  nasal (aunque la lobotomía sería la operación más indicada), y que su otro “opinador” con nombre de maíz  tostado continua sin querer salir del armario y precisará  de unos días para esclarecer sus dudas existenciales,  o para encontrar quien le abra la llave. Adivino que  necesitará escoger  a nuevos tertulianos para su  programa en emisión “Prime Time”, y me ofrezco como candidata para uno de los puestos vacantes.
Así pues paso a detallarle la relación de los servicios que estaría dispuesta a realizar, si llegáramos claro está, a un acuerdo sobre la remuneración a pagar, no se vaya usted  a pensar que por ser bruja vivo del cuento.

Poseo una certificación “Cum Laude” por mi demostrada  capacidad de mantener despiertos y atentos  a todo tipo de seres curiosos y criticones,  y a quienes  les cuesta conciliar el sueño (que todo hay que decirlo).
Capaz de aplicar un “tercer grado” a quien se atreva a sentarse delante, manteniéndole en el estado óptimo de  poca vergüenza y  grandes dosis de ira  para que pueda garlar y confesar en  breves intervalos de tiempo  información confidencial y vital, sabedora que el sujeto se ha avenido a ello y que por contar sus miserias,  por caja pasará.
Soy capaz de cabrear hasta el paroxismo a cualquier ser terreno, (quizá incluso alguno del averno), en unos cinco nanosegundos.
Poseo de una alta resistencia al sueño, entrenada por las numerosas noches ante el caldero preparando originales pociones o hablando con mi amigo vampiro “Cunalta”, un ser irónico y mordaz experto en nublar la mente con expresiones arameas ininteligibles.
Poseo una belleza singular, acrecentada voluntariamente con profundas ojeras y bolsas, para que no echen demasiado en falta a la susodicha que coge la baja,  tengo melena negra, larga  y enmarañada, y como toda bruja que se precie, verdes ojos de gata.

Con todo ello, confesándole el deseo de acaparar todo su “Share”, le auguro que de contraatacarme no se arrepentirá.
Le prometo...
Noches de hechizos perversos, quirománticos ataques de bruja y  ardientes preguntas envenenadas.

Toda suya.

viernes, 11 de febrero de 2011

Carta en veu alta.

Hola pare;
Avui parlarem de tu, de la mare i de nosaltres els teus fills, i els teus nets. Ara, que estem rodejats de tota la fa-mil.lia i de bons amics.
Parlarem de la persona amb caràcter, temperamental, sincera i franca que eres, i del home actiu, esportista, vital i sensible que em conegut.
Del home que ha hagut d'afrontar dos anys de malaltia a força de moral i d'improvisació, com tots el que hem estat al teu costat, perquè no s'està mai preparat per un repte com aquest.
Ahir el teu cos i el teu cap ja no van aguantar més pressió i vas fer el més senzill de fer, que va ser dir prou. I es alliberador de vegades dir "no".
No es aquest un moment al.legre, però no restarem per sempre tristos ni deprimits. Tu, que has estat un rebel i un lluitador, no és el que ens has ensenyat.
I no estarem sempre tristos, perquè ens emportem moltes coses de tu. Coses bàsiques com educació, respecte i molt d'amor.
Sabem que has estat feliç pare . Perquè si estàs amb les persones que estimes i fas el que t'agrada estàs benauradament condemnat a ser-ho.
I nosaltres també ho hem estat.
La felicitat no es sols un dret, si no també un deure, perquè si aquesta felicitat falta, converteixes a les persones del teu voltant en gent amargada.
Recordo ara les teves paraules de rebuda quan arribava a casa;
- Hola carinyo, com va tot? - Unes paraules senzilles i tendres que son un clam al respecte i a l'estimació.
Ja no hi ets per repetir-les, però queda la mare que de ben segur sí ho farà, però tenim tantes reserves de bones paraules i estem tant plens de tu, que es impossible poder esgotar-les.
Perquè ¿ saps pare ? com diu una frase de pel.licula, (d'aquelles que t'agradaven tant);
" No es que t'hàgim estimat fins el fi de la teva vida, sinó que ho farem fins el fi de la nostra".
Des d'on estiguis, rep l'agraïment, el petó i l'abraçada més grossa que es pot enviar a un pare.

lunes, 7 de febrero de 2011

El meu era el blanc.


Es dijous.
- ¡ Que llarga se'm ha fet la setmana!- Fszst vindrà avui.
Ell es el meu amic, el meu company, el meu amor. I tot això, des de fa tan sols uns quants mesos.
Bé, no es del tot cert això, perquè al meu rei el conec des que era una cria, de quan estiuejava a la Beguda, un poblet aprop de Martorell. I d'això ja fa un munt d'anys...! Tants com a 36.
Ell també era un marrec, però tenia 4 anys més que jo, es a dir tenia uns 14 o 15 anys llavors, i això li conferia la categoria de "gran". Perquè com sabeu, quan s'és petit, aquesta diferencia d'edat comporta unes activitats molt diferents entre els considerats; nens, els joves i els adolescents. Nosaltres no podíem coincidir amb la colla dels grans.
- No! Es clar que no! - No fos cas que enxampéssim a alguna parella magrejant-se una mica, (no crec que fessin altre cosa), o jugant a "Acció o Veritat", que era el joc més lliberal d'aquella època; perquè permetia en nom de la franquesa, dir qui t'agradava o a qui no suportaves si et tocava Veritat, i petonejar sense miraments al "noviet" de torn si et tocava Acció.
Bé, ell era dels "grans". Per tant em deuria veure com una mocosa primeta, menuda i amb trenes.
Jo el veia com un "gitanot", perquè era molt moreno de pell , per no dir negre, igual que  el seu cabell que duia molt llarg i rinxolat.
El veia passar per davant de casa en bicicleta o caminant de pressa. Aquesta última costum encara no l'ha perdut. Quan passegem plegats; ell sembla la reina d'Anglaterra i jo el seu consort, el Príncep d'Edimburg, perquè ell va caminant davant i jo treien la llengua al darrera.
En aquella època ja m'agradava.
El veia com un “Orzowei” o un “Wongli”, un noi una mica rebel i amb aires de salvatge.

I a mi m'agraden els homes durs; d’aparença i de caràcter ,(ep!, no fotem), que no de geni, que d’aquests ja tenim el món ben ple.
- Uf!!!- Mira que m'enrotllo... Tot això per a dir que no era un estrany per a mi, però, que ara a la maduresa, l'he redescobert.
Afectivament e íntimament que el conec ara,  i que vull fer-ho molt més.

En aquella època ens deuríem d’haver creuat només mitja dotzena de paraules. Totes molt formals. Hola i Adéus,  i poca cosa més.
 - ¡ Qui el va fotre!- Quin poc interès que mostrava per a mí.
Ara em prenc la revenja i amb la impulsivitat i poca formalitat que em caracteritza li deixo anar unes “ llaunes “ que li fan cremar les orelles.
Tinc por que un dia no foti foc a la casa d'una combustió espontània.
Però ell no es queda enrere, no. Li agrada parlar al llit, i a mi m’agrada escoltar-lo.
Encara que he de confessar que alguna vegada només li he sentit el pròleg;
- Ninya, avui he tingut un dia dur a la feina, bla bla bla bla............
I el epíleg:
- ¿ Marta? Dorms?
- zzzzzzzzzzziiiiiii.......
Però no penseu que sempre es així.
Fins i tot hi ha vespres que no parlem. Aquests precisament son el dies que els seus ulls i els seus gestos més clar m'ho diuen tot.

Qui m-ho havia de dir...
Jo que soc republicana i emparentada ara amb la monarquia.
Però donant fe que aquest rei meu no es dels tradicionals. És Mag, encara que no vingui d'Orient.
Perquè sabeu... Des que el conec,  m'envolta un meravellós encantament.

jueves, 3 de febrero de 2011

Ara que ja fa un temps que no hi ets....

Estic recordant...
Tinc vuit anys i soc dalt de la Mobillette. Acabo de caure en un maleït tomb que no aconsegueixo passar pujada dalt de la bicicleta. Ni jo, ni l’Emma, la meva germana petita.
Ja veig al pare corrent cap a mi, a recollir del terra el trasto de dues rodes que de manera sistemàtica es tomba en el mateix punt, una volta i un altre.
El pare està fins els pebrots de tant aixecar-nos. Però es que la cosa no es tan fàcil.
Li sento cruixir les dents. En un futur el seu dentista es farà d'or amb ell.
He de procurar que no se m'escapi el riure, perquè encara s'enfadaria més. I es que tot plegat té gracia. A l'home més impacient del món li han tocat com a fills, quatre mocosos que a tot s'apunten i que tot ho volen provar.
Ja veig que es queda sense dents d'aquí a res.
Em ve a la memòria un dia que varem anar a pescar al moll de Barcelona. Bé, això de pescar es un dir, perquè a part d'una insol.lació per part meva i un cabreig per part del meu pare, no varem pujar res viu del aigua. Ni tan sols el cuc, que va ser l'esquer de la canya, perquè encara que l’Emma va recollir el fil un munt de vegades, el seu cuc ja era difunt a la segona capbussada a l'aigua.
Que jo pesques un peix era impossible, perquè al punt de tirar l'am a l'aigua i recollir amb el carret una mica de fil, ja vaig enganxar-lo a les muscleres.
- ¡¡ Osties !! -
No. No deuria ser aquest l'improperi perquè en aquella tendra edat no deia encara aquests renecs. Deuria ser alguna cosa com ¡¡ Jolines !!, però el cas es que ja sabia que em cauria una brega de les bones.
Tot el dia vaig estar amb el fil enredat, sense dir res, somrient per sota el nas i a l'espera de la "Mascletà”
Però tot i aquest temperament seu, el pare era un Déu per a mi.
El veia el més guapo, el més esportista, i el més interessant de tots els pares i, ostres! era el meu.
Fins i tot les rabietes que li provocàvem les trobava exòtiques.
Perquè es que després el pare no era ningú, i ho era tot. Entregat, afectuós, legal, i autèntic.
Jo l'he estimat molt i l'estimo encara i sempre l'estimaré, el mateix que tota la famil.lia, perquè així ha de ser i perquè així ho volem.

Torno a la realitat.
Soc ara al hospital al peu del seu llit, acompanyant-lo en el seu tram final.
A la seva vida no ha estat mai sol i ara menys encara.
La mare li té agafada la mà ben fort, com per no deixar-lo escapar, però ho farà. Ha de fer-ho. La malaltia se'l emporta...
Ell li ha plantat cara durant dos anys, encara que no l'ha volgut mirar mai als ulls.
L'Emma li té agafada l'altre mà, el besa humitejant-li el palmell amb llàgrimes que no paren de brollar-li.
L'Aleix i el Ramon no poden treure-li els ulls de sobra, com si poguessin arrencar-li el neguit que l'està sacsejant fins l'últim moment.
Jo ara escric, no puc fer altre cosa. Ho faig en silenci escoltant la respiració del pare cada cop més tranquil·la. Recordant-lo en plena vida.
Perquè el pare ha tingut una bona i feliç vida des de que està amb la mare.
La seva infància no va ser fàcil, com per a molts altres de la seva generació. Eren temps de postguerra, de fam i de carències, però la seva maduresa ha estat plena.
Plena d'amistats, de companys i també plena d'amor i de respecte.


Ens hem acomiadat. Cadascun a la seva manera. Li hem dit quant l'estimàvem. Encara que no feia falta. Sempre ho ha sabut.
Però se´n va notant-ho.
I no el perdem. Només se'ns avança perquè al lloc on va, anirem tots.
I lo millor de ell, seguirà amb nosaltres, dins del cor i del nostre record.

Bon viatge pare.

miércoles, 2 de febrero de 2011

¡ Per fí el meu blog !

Mare de Déu el que costa obrir i configurar una cosa d´aquestes.  Però ja està fet.
Ara el meu propòsit es mostrar  en aquesta pàgina retalls dels meus pensaments i deixar veure algunes de les meves inquietuds.
Així que prepareu-vos amics, que tinc ganes de xerrar.