El meu era el blanc.

Es dijous.

- ¡ Que llarga se'm ha fet la setmana!- Fszst vindrà avui.

Ell es el meu amic, el meu company, el meu amor. I tot això, des de fa tan sols uns quants mesos.

Bé, no es del tot cert això, perquè al meu rei el conec des que era una cria, de quan estiuejava a la Beguda, un poblet aprop de Martorell. I d'això ja fa un munt d'anys...! Tants com a 36.

Ell també era un marrec, però tenia 4 anys més que jo, es a dir tenia uns 14 o 15 anys llavors, i això li conferia la categoria de "gran". Perquè com sabeu, quan s'és petit, aquesta diferencia d'edat comporta unes activitats molt diferents entre els considerats; nens, els joves i els adolescents. Nosaltres no podíem coincidir amb la colla dels grans.

- No! Es clar que no! - No fos cas que enxampéssim a alguna parella magrejant-se una mica, (no crec que fessin altre cosa), o jugant a "Acció o Veritat", que era el joc més lliberal d'aquella època; perquè permetia en nom de la franquesa, dir qui t'agradava o a qui no suportaves si et tocava Veritat, i petonejar sense miraments al "noviet" de torn si et tocava Acció.

Bé, ell era dels "grans". Per tant em deuria veure com una mocosa primeta, menuda i amb trenes.

Jo el veia com un "gitanot", perquè era molt moreno de pell , per no dir negre, igual que  el seu cabell que duia molt llarg i rinxolat.

El veia passar per davant de casa en bicicleta o caminant de pressa. Aquesta última costum encara no l'ha perdut. Quan passegem plegats; ell sembla la reina d'Anglaterra i jo el seu consort, el Príncep d'Edimburg, perquè ell va caminant davant i jo treien la llengua al darrera.

En aquella època ja m'agradava.

El veia com un “Orzowei” o un “Wongli”, un noi una mica rebel i amb aires de salvatge.

I a mi m'agraden els homes durs; d’aparença i de caràcter ,(ep!, no fotem), que no de geni, que d’aquests ja tenim el món ben ple.

- Uf!!!- Mira que m'enrotllo... Tot això per a dir que no era un estrany per a mi, però, que ara a la maduresa, l'he redescobert.

Afectivament e íntimament que el conec ara,  i que vull fer-ho molt més.

En aquella època ens deuríem d’haver creuat només mitja dotzena de paraules. Totes molt formals. Hola i Adéus,  i poca cosa més.

 - ¡ Qui el va fotre!- Quin poc interès que mostrava per a mí.

Ara em prenc la revenja i amb la impulsivitat i poca formalitat que em caracteritza li deixo anar unes “ llaunes “ que li fan cremar les orelles.

Tinc por que un dia no foti foc a la casa d'una combustió espontània.

Però ell no es queda enrere, no. Li agrada parlar al llit, i a mi m’agrada escoltar-lo.

Encara que he de confessar que alguna vegada només li he sentit el pròleg;

- Ninya, avui he tingut un dia dur a la feina, bla bla bla bla............

I el epíleg:

- ¿ Marta? Dorms?

- zzzzzzzzzzziiiiiii.......

Però no penseu que sempre es així.

Fins i tot hi ha vespres que no parlem. Aquests precisament son el dies que els seus ulls i els seus gestos més clar m'ho diuen tot.

Qui m-ho havia de dir...

Jo que soc republicana i emparentada ara amb la monarquia.

Però donant fe que aquest rei meu no es dels tradicionals. És Mag, encara que no vingui d'Orient.

Perquè sabeu... Des que el conec,  m'envolta un meravellós encantament.