Ei Antònia! Sí, si, tu!

Em moria de ganes de veure la cara que posaries quan et llegís aquesta carta. Segur que alguna cosa t'esperaves oi? 

Siiiii. Segur... No ets llesta ni res!!

Doncs si. Carteta al canto!!!
Com que no penso sovint i estava avorrida, em vaig dir... Per què no escriure-li unes quantes veritats i collonades i així tenir-la ocupada escoltant una estoneta les meves coses!
Quina novetat, oi?... Ja veus que no et pots alliberar de mi tan fàcilment.

La veritat és que podria explicar moltes coses sobre tu: vivències que hem anat atresorant des de la joventut, també en la maduresa i espero com "Las Chicas de oro" en la vellesa.
Però millor t'ho detallo en persona ara i aquí que estem entre amics. Aquesta carta és per recordar i que quedi constància de totes les bogeries que hem fet juntes, i tinc molt clar per on he de començar.
Recordo la primera vegada que et vaig veure a tú i al que després seria el meu marit , al Lluís.
Ell estava l'entrada de l'Institut rodejat d'un grup gran de gent i per sobre d'aquesta gent veia enlairar-se qual putxinel·li a una noia morena amb cua de cavall que cridava i reia contenta com el McGiver en una ferreteria. Vaig passar pel costat tot mirant-vos sense deixar d'escanejar (ai no, que l'escàner no estava encara inventat), sense deixar de repassar-vos a un i l'altre. Al Lluís ja no el vaig veure el pèl, fins bastant temps després, però a tu si, Antonieta. Ja que resulta que estaves a la mateixa classe que jo. Perquè la V no és de les primeres lletres d'abecedari i molt menys la Z així que amb la Toñi vàrem coincidir a classe fins que la maternitat li va canviar els plans.
Menció especial per la primera ollada a aquesta dona que va ser especial i a la que li han seguit moltes ollades més.
Com aquests viatges que hem fet juntes i que sempre recordarem. Lanzarote, Nueva York, EEUU, Sardenya,... 

Quan ens arreglaves les maletes i posaves ordre a l'habitació de Nova York ja feies de mama, i ara… que encara em recordes la meva agenda d'esdeveniments i els aniversaris oblidats o les dades repetides o impossibles que em dóna per anunciar.

Si Toñi, ets una mamazita digna d'esment!!!!!

I si no és cert el que dic que es manifestin els altres que conformen aquest grup per demostrar el contrari. Veus???? Ningú ho nega, perquè tots han rebut alguna vegada o bé una colleja, d'aquelles que et deixen el coll calent, o una abraçada d'aquelles que t'espatxurren les costelles.

 Així ets tu d'intensa nena! I no canviïs. Que aquest és un dels teus encants. També les teves "patacanario"
i els teus rínxols d'aborigen catalana.

En fi, suposo que tot això et demostra i et deixa clar que estem condemnades a estar juntes per sempre: totes dues sabem massa l'una de l'altra jeje.
I que ets molt valuosa com perquè et deixem perdré. Així que tot i ser lliure per engegar-nos a pastar, primer hauràs de trencar el cadenat de l'amistat, treure't les manilles de l'afecte, creuar el fossar de cocodrils que hem preparat al nostre voltant, saltar la tanca elèctrica, i aprendre a nadar en un mar petat de taurons blancs i llavors... si tens ganes podràs deixar-nos amb total llibertat.

T'estimem Antonieta.

 I desitgem no ens faltis, ni ens fallis mai!!!!!

  

                                   Leo, Leo

Hello pareja.

De nuevo hay celebración en Novacolor y vuestros compis os dan la enhorabuena por ser de nuevo papás.

Si. Porque vosotros no sois primerizos en estos menesteres y ya estáis avezados en este periplo parental o casi casi una epopeya, que es el hecho de ser padres.

He llegado al mundo Leo, un machito Alfa, con un nombre bien apropiado, por cierto, para ser el centro de vuestra camada particular, al menos durante un tiempo. Si, porque le esperan dos hembritas Beta que harán que la condición de líder de la manada se la tenga que ganar a pulso, y venir determinada tan solo por las dotes de mando y liderazgo que ostente, y no, por su condición de género.

¡Pues, en menudas Amazonas nos estamos convirtiendo las mujeres!

Y es que Leo ha llegado en una época en que se reivindica que las niñas no se vistan de color de rosa si no es porque es su color preferido, ni que se las haga jugar a muñecas o a casitas, si no es para hacerles un retoque estético a las Barbies o una reforma estructural a la casita de Pin y Pon.

Tampoco a los niños se les debería vestir del clásico azul ni hacerle jugar con balones y pistolas, aunque es verdad que tener pelotas a la larga acaba por dar rentabilidad y las armas a manejar; deberían ser la inteligencia, bondad y don de gentes.

Así que consejo; Vestirlos del color que os salga del Arco Iris!!

Porque esto es solo una de las dificultades que vais a tener con las actitudes y el idioma inclusivo que tan de moda está ahora.

Deberéis aprender a decirle a tu retoño que es un “niñe muy bonite” o una “criatura preciose y buenísime” no vaya a ser que os echen la bronca en la guardería.

A partir de ahora, es aconsejable refrescar las clases de economía familiar porque el dicho que dice que…

“Donde comen 4 comen 5” es más falso que un negro con pelo liso.

Os servirá mucho mirar el programa Maestros de la Costura, ya que aprenderás a convertir un tapete en unos pantalones cortos y de un gorro, sacar unas polainas.

Reforzar y mucho vuestras dotes de paciencia, por qué aunque con dos princesas en el reino, ya la debéis tener a nivel Top Ten, ahora deberéis ascenderla a nivel “Dios” porque los llantos nocturnos de un bebé pueden desquiciar al mismísimo santo Job.

Ni se os ocurra en estos tiempos acostumbrarlo al chupete, ya que tu dentista empezará a frotarse las manos para hacerse un Spa.

Ni mucho menos mencionar los andadores que dicen que arquean las piernas.

El futbolista Bakero en mis tiempos los usó y corría tras la pelota como un galgo, eso sí, de piernas torcidas.

Tampoco podrás dormirlo ni boca, abajo, ni boca arriba, ni a veces ni siquiera…dormirlo.

Tampoco gritarlo.

Cuando os destroce el jarrón Mandarín, reprendedlo en susurros y con la mejor de las sonrisas y si os sale algún taco que sea un Recorcholis o Jopelines que los Joderes o Hostias son muy pero que muy burdos.

Fomentaréis su creatividad. (pobres paredes…)

Dejaréis que experimente con todo tipo de texturas (ESCATOLÓGICAS NOOOOO, POR FAVOR).

Y… ya verás como en nada tendrás un demoniete encantador que hará las delicias de sus papis y de sus dos hermanas mayores si sobreviven a esta hermandad sin dosis de experiencia previa, pero si con las dosis de resignación, amor y cariño que se profesa una buena familia.

Tranquila Yoli porque además David es un buen tándem y te ayudará en todo como el padrazo y gran pareja que nos has contado que es. Aiiii tu Davizzzzz!!!

A ti ya te conocemos, así que sabemos con certeza de tu condición de mamazita protectora, valiente (…o inconsciente, aún estoy valorándolo) y entregada en que te has convertido al formar esta gran familia, aparte de la mujer moderna y trabajadora que siempre has sido.

La familia putativa de Novacolor te seguirá dando mucho trabajo para que no te conviertas en una mujer perezosa y tu jefa te alentará a tener más clientes que la empresa Inditex y así te convertiremos en una persona con los pies en la tierra.

Es por ello que hemos desechado el Bogaboo que pensábamos regalarte a ti y a Leo y lo hemos cambiado por un regalito mas modesto que haga conservar tu humildad y agradecimiento, aunque sea una mantita Photocall, que hará, eso sí que Leo se inicie en los pinitos del modelaje cual John Kortajerana y tú tendrás además un fantástico recuerdo de sus primeros 12 meses de vida.

¡Muchas felicidades pareja y a criar a la familia que tenéis para muchas alegrías!

 

Vet aquí un Rock, vet aquí un Waltz... aquest curs ja s'ha acabat!

¡Ja hem acabat un altre curs!

¡Ara ja sabeu si el ball i en concret el Line Dance és la vostra afició i si en el grup dels Silvers us heu sentit ben acollits i si ha valgut la pena formar-hi part.

Perquè som gent ballarina!!!!

No  som ni  millors ni pitjors que altre gent,  però si diferents.

La gent com nosaltres  a qui els hi encanta la música i que gaudim  ballant, és  gent vibrant,,,,,, gent entusiasta,  gent amb inquietuds artístiques,,,,,, gent especial que com s’ha demostrat,  aprèn i balla  millor entre  amics i companys, que de manera individual.

Sóm gent que sabem  quant d’important es la alegria, el bon humor i  el bon rotllo,  per poder-lo  transmetre  a qui ens mira, ja que  ballem per divertir-nos, relacionar-nos i oblidar-nos per una estona dels nostres problemes.

Val equivocar-se, fer el tonto i es imprescindible riure.

Diu  algú que ballar es com fer l’amor (jo que sóc més bruta, diria que de vegades és com un orgasme) i te les mateixes fases: introducció, clímax i satisfacció. I totes fan suar…jajaja.

No es tant  important saber diferenciar si és un WCS, ECS o un CHA-CHA com saber que el swing canvia i això té que reflectir-se en el teu cos.

Apart de que el ball té altres beneficis…

Ajuda a alliberar tensions i contribueix a la millora del estat físic.

Desenvolupa  la cultura musical i estimula la creativitat.

Fent  classes de ball desafies la teva ment i la connectivitat del teu cervell augmenta i a diferència d’unes altres formes d’exercici, en el ball no hi ha barrera d’edat.

I amb el Line Dance en concret que és un ball estructurat, es requereix memoritzar el passos, per tant el ballarí ha de concentrar-se i mantenir l’atenció de manera sostinguda proporcionant desafiaments mentals que són clau per el manteniment de l’agilitat  i la salut cerebral.

O sigui  ballarins que a part de beneficis per el vostre cos també hi han beneficis per el vostre esperit.

I aquest voldria que no decaigués mai…perquè m’heu demostrat que aquest esperit el teniu pels núvols.

Per tan vull agrair a cadascú de vosaltres el que a mi en particular m’heu aportat.

 Agrair  a la Mari; ..... la  mestre de cerimònies per antonomàsia dels Silver Bulls.

El alma mater de les festes i el Jutge de pau i de guerra honorífic i per mèrits propis . La que manté la sala en condicions impecables  i el primer somriure  que veieu quan veniu a les ballades mensuals.

Et vull sempre al costat mi jefa!

Agrair  a la Carmeta; la que amb quatre  retalls de roba et fa uns mantons o unes faixes i no ha d’envejar rés l’Armani, i te la mà trencada en quan a disfresses i a  qui nosaltres  li donaríem l’agulla d’or, d’argent i de criptonita  si fes falta.

Agrair  a la colla de decoradores ( Assun, Toñi, Esther i Laura) que amb unes onces d’escuma, un feix de papers de colors, molta cartolina, kilos de llençols, i molt de glamour ajuden a decorar  l’escenari de moltes festes, revetlles de Sant Joan i festes dels 70  impregnant-los  amb essència de somriures i un grapat de bones idees, i tot s’ha de dir  amb els bons esmorzars , berenars o sopars  que ens  prepara el nostre mecenes  particular i àngel o dimoni de la guarda, que es el Lluís.

Agrair també  al plantell de nouvinguts  que des de el primer dia han mostrat el seu entusiasme  per  aquest grup,  i que juntament amb  l’altre plantell de gent que fa temps que balla i que és jove d’esperit,( per que un no es vell per tenir  anys, si no un es fa vell quan  deixa de riure i de ser divertit),  gaudiran plegats  de ser estrelles  per un dia, en els bolos de la  gira internacional que tenim plantejada iniciar en breu , jajaja 

Agrair  especialment  al  grup d’ amics i alumnes  incondicionals. Una gent que ha confiat amb mi des de el primer dia, una gent que respon a la meva trucada amb un; ¿ Hola guapa, com va tot?, i que es un clam a la amistat, a la fidelitat, al carinyo i al respecte des de fa molts anys i dels que em sento especialment orgullosa.

Gent que tant els hi pots demanar que col·laborin en un calendari o un vídeo clip, o que m’acompanyin puntualment i fidelment a tots i cadascun dels compromisos Silvers i la seva resposta ha estat sempre un sí.

Aquí he de posar molts noms per que per sort hi tinc un munt de bons amics.

 Agrair a la gent professional com el Joan que amb una il·lusió que encara em sorprèn, venen carregats de pins, clivelles, leds, logos i pancartes i posen a la teva disposició el seu material, el seu temps  i el seu bon fer.

Agrair també a d’altres que venen carregats d’un munt de carrets i càmeres fotogràfiques i miren lles ballades  a través de la seva lent i que deixen per a la posteritat el millor i més divertit vídeo clip western que han fet actors-ballarins  amateurs tot i que el seu director si va ser professional i va ser el millor. (Melcior)

I agrair a la meva mitja taronja, que és la pera, jajaja la paciència que té amb aquesta profe esbojarrada, inquieta i responsable (tot i que no ho sembli)

Al Ricard, .... el meu Iron Man particular, maco per dintre i per fora i que apart del nostre compromís personal ara s’atreveix  a aliar-se amb mi en un compromís professional,; el del ball; perquè  el Ricki ja és monitor federat.

El protagonista del curt poema Ric Ric Ricki que va causar sensació entre la xarxa social  dels Zapafriends i del que alguns encara riuen ara i d’altres es caguen amb els puputs. Jajaja.

Amunt bomba de neutrons!!!!

I acabant els agraïments, dir-vos que:

La felicitat no es un dret si no un deure .

Hem  de decidir fer  el que ens agrada, perquè  si fas el que estimes ets feliç, i si fas el que et fa feliç,  estàs condemnat sense remei al èxit, i jo faig  el que m’agrada ...

I hi ha tantes coses que m’agraden!!

Però de totes,  la que més m’agrada es ensenyar a ballar.

Ballar amb els millors no te mèrit. Lo bonic i gratificant es fer ballar a qui està començant. I fer-lo sentir bé. Encomanar-li  la passió per el ball i veure com va progressant.

I després  al cap del temps, si continua  ballant, sigui o no al meu costat,  m’agradaria recordés amb carinyo la profe amb qui va començar i  amb qui va aprendre a  estimar per sempre el ball.

I ja no m’enrotllo més… be una última cosa.

VISCA ELS SILVERS I VISCA EL COUNTRY I EL LINE DANCE!!!!!

ANIVERSARI DE LA MAR T ONA

Expedició de natius de l’Espadanya litoral al Madrid dels Austries

20-21 Febrer   2016

Segons informació recollida  en memoria feisbukiana i per l’orella a orella que fa mesos que aquest grup no deixa de parlar… avui toca Aniversari de la Martona Alias la Metxes.

Ejemplar de 1,70 i pico d’alçada , un  quintal i alguna arroba de pes , i segons el astres… Piscis

i segons els altres… una dona de la òstia.

Segons les estrelles. 

La dona Piscis es el somni de qualsevol home; un encant de fèmina  amb un savi toc de conilleta de Play Boy per millor condiment.  La mística femenina  predica que lés recatades, boniques i desvalguades criatures de Neptú tinguin que fer fugir als homes a pals. No es sorprenent que les dones Piscis siguin un trofeig.  La dona Neptuniana, casada o soltera, rara vegada tracta de fer ombra a l’home que te al costat. No té el més mínim desig, neuròtic u ocult de dominar-lo de cap manera. Amb alegría amb el cor deixa  que ell li retiri la cadira, li posi l’abrig, cridi al taxi, li encengui la cigarreta i li repeteixi fins a cansar –se lo encantadora que es i ella mirant- lo als ulls li digui lo fort que és i lo molt que ella necesita de la seva protección.  

-   Pero qui collons diu aixòoooooo!!!!  (La pànfila que descriu aquest signe no ha conegut a la nostra Martona).

Segons els altres.

Així de la òstia es la nostra Martona.

-Sentimental, sensible, apassionada, franca i directa, Inteligent, femenina, dormilega, responsable, esbojarrada, valenta, descarada, vulnerable, defensora de causes perdudes i diplomàtica… be tot això si li don la gana, perquè com estigui de mala gaita, Alaaaaarmmmaaaa, que les piscis són el Cum Laude del sarcasme i pot convertirse amb una fera, (això si, amb joies i les ungles de gel perfectes i arreglades…) jajaja.

Be. Ara en serio carinyet. Començem de nou.

Hooooolaaaa Martona!!!!

Estem aquí part de la gent que t´estima per celebrar la teva majoria d’edat .

 Pero alegrat carinyo de fer quaranta deu anys, perquè el fer-se vell es millor alternativa que morir jove i tots els presents  anem pel mateix camí i el que és més important, donant-nos la mà.

 Aquests que ara et miren i els que desde Vila et recorden són uns amics especials, perquè saben lo important que es l’alegria i la comparteixen,  perquè .. aquell amic que no riu amb tú no sabrà plorar al teu costat.

 I aquesta colla són tots així:  Meitat intel.ligència, meitat tontería, meitat infancia,  meitat vellesa. 

Són uns bojos i uns sants, paiassos i seriosos, però gens normals, perque no oblidis que la “normalitat” es una il.lusió imbécil i estéril.

Sé, que passareu un dies entranyables i divertits aquí a Madrid, perquè sempre ha estat així quan fas una sortida amb aquests esbojarrats.  I ho recordaràs. Moment a moment. Per poder ho explicar més endevant.

Com el viatge inoblidable que varem fer a Formentera, les xerrades, les compres, els cafetons, els riures i també els plors.  Les mirades que sense dir res ho diuen tot.

Les revetlles de San Joan, i les nit de cap d’any vestides al  estil  Bomba Nuclear.

Les passejades dels diumenges, els soparets de sobaquillo, els gin tonics a tota hora i el cafès descafeinats.

Les nits de ball, amb botes o sabates de taló d’agulla. El viatge a Madrid. Les conversacions de pets i cacones. Fotografies i videos per la posteritat que han quedat gravats,  més en la memòria , però també en paper i video digital.

El viatge a Càdis, i el Tour USA que ha donat per a tant.

Mira que hem fet coses junts…. Paddel, bicicleta, running, esquí, natació..

Nudisme, exhibicionisme, cateterisme, i algún que altre cataclisme.

Cinema, teatre, ball, concursos, disfresses, karaoke…

I converses i més converses… perquè es pot dir que som màquines de parlar.. millor dit de confessar i també d’estimar.

Avui Martona, i el reste si té oportunitat:  Encen espelmes, ficat al llit amb la millor rialla, posat llenceria bonica i cara, i fes l’amor com una lleona, o com una tigresa si et sembla millor.

I com he dit abans recull aquests màgics moments  perquè és tot els que ens quedarà quan el temps i l’artrosi no ens deixin bellugar.

 Passa-ho be. Aquest és el secret per ser feliç. Quan més dies increibles visquis, millor será la teva vida, els dies  són vida en miniatura.

Sigues  avui més valenta , més apassionada, més afectuosa que mai… i aquest día copia’l a setmanes mesos i anys. I ja tindràs una vida, que será la òstia, com tú.

MOLTES FELICITATS, DELS TEUS AMICS QUE T’ESTIMEN, MOLT MOLT I MOLT.

Friends    +             = Hapiness!!!!!

Sol La Do

Estimada Do.

Que fàcil ha estat portar-te fins aquí!
 I ha estat fàcil no perquè jo sigui una lianta de nassos,  que també, si no perquè  una cita amb amics i al costat del  mar, era una cita impossible de rebutjar. El que no t’imaginaves era que els amics amb els que dinaves eren tants i a més a més amb dos persones  per a tú essencials com són els teus dos fills; que ja m’explicaràs quin rotllo es van inventar perquè avui la sorpresa de tenir-los  t’hagi fet plorar.
Ep! Guapa , plorar d’alegria que avui es dia de celebracións. 

Avui fas cinquanta deu anys….i estàs espectacular! 
Espectacular perquè no depen tot de tenir una cara i un cos fantàstic, (tot i que els teus ulls verds han deixat a més d’un amb cara de babau, jajaja) si no de vegades de tenir una ment  i un cor brillants i la llum que tu desprens  Dolors podría encendre el Far  d’Alexandria, ho tinc molt i molt clar.
Tant clar Dolors , com saber que ets un puntal per a mí, com amiga i com a persona. 
Com diu el meu admirat Risto Mejide, descubrir  a una persona es com descubrir una ciutat.
Has de venir de fora, dels suburbis, del desconeixement,  creuar ponts de recels i desconfiança i tenir l’intenció d’arribar al centre. A la part histórica. I quan aquesta ciutat o persona t’ha captivat, el camí llavors és molt fácil, ja pots arrivar al seu centre, i un cop allí ja pots  tornar una i una altre vegada que sempre descubreixes  una cosa nova, algo que no hi era abans…
Amb  la d’hores que hem parlat Dolors de ximpleries, de projectes, d’aventures, d’amors, i de coses molt més serioses com  dubtes, desenganys, tristeses i  malalties… doncs jo,  encara a cada conversa  continuo descobrint a una Do, que m’encanta, una amiga lleial, una persona lluitadora, dolça i forta alhora, que sempre ha estat amb mí i que desitjo que per sempre sigui així.
No estàs passant ara la millor època de la teva vida carinyet, ho sé i  ho sabem tots els que et coneixem i t’estimem, però és ara, just en aquests moments, quan jo et veig més valenta i amb més determinació que mai. 
Ets una lluitadora que s’enfronta a un enemic invisible i desconegut al que  tú vas acorralant de mica en mica, però sensa treba  i del que estic convençuda que et desfaràs. 
Fins aquest día jo, família  i els amics incondicionals seguirem al teu costat.
Jo ho faré per egoisme,  perque tú Dolors  dones molt més del que reps, perquè es un plaer compartir moments amb tú, perquè t’estimo nena i  juntes i de la mà farem camí. 

Així que no em deixis anar, no imagino cap companyia ni cap amistat millor que la teva.
Un petonàs i una abraçada de gegant, preciosa.

PD. El t’estimo es sense ser de l’illa de  Lesbos…(tu ja m’entens…)…ara que sabent de tots els teus encants…

Ei!!!!!    (però que dius Marta! Capsigrany que tens parella..!!!) jajaja.

Ricki i Marti

Hola amics!!!!

Avui com és el día del traballador estem aquí reunits per no fotra ni brot…
- Ai no!

Que estem tots aquí per celebrar el día del treballador, del treballador que va cumplir cinquanta cinc anyets en un dia 30 d'abril i també perquè vull celebrar que  aquest estiu farà 4 anyets que vaig conèixer a un exemplar asturià ros, nerviós i extremadament xerraire… 

- Ai no!!!  Que torno a embolicar les coses…

Be, parlo d’ell, del Ricard, d’aquest que riu i que ara mateix està acollonit pensant el que puc arribar a dir sabent quin grau d’indiscreció de vegades em gasto.

Us vull explicar, ( com sou de confiança) unes quantes vivències i anècdotes que he compartit amb ell i que són  carinyet el regal que avui t’emportaràs de mi, doncs  les botes de moto estan sols encarregades, perquè  els números per  peus de hobbit  no els tenen amb stock i has de triar-les del catàleg “Kids shoes”. Jajaja.

-Be. Som hi doncs. Que queda molta tarda.

Al Ricki el vaig coneixer ara farà dos anys arrel d’una caminada. 

De veure’l ja l’havia vist però aquest dia va ser quan li vaig tirar la canya per primera vegada.

 Perquè sí, vaig haver de llençar-li la canya més d’una vegada al desinteressat aquest…

Segueixo… 

Com sempre arribava tard a la caminada i vaig entrar com una exhalació al parking del punt de trobada. Encara no sé com no vaig atropellar-lo,  doncs com sabia que ell hi seria,  jo anava mirant a banda i banda com una desesperada i ell estava plantat just al meu devant com una suricata.

- Guau Marta.!!!! Sempre fas aquestes discretes entrades??? Em diu amb un tonet irònic marca de la casa.

- Doncs no Ricard. Hi han vegades que ho acompanyo amb un trompo i una derrapada,  però avui vaig amb poca pressa no et fot.

- Tú sempre tan delicada! em va dir  somrient  maliciosament i tot seguit es va donar mitja volta  perdent-se  la ganyota desllengüada que li vaig dedicar.

Durant  tot el mati no vàrem trobar-nos i a l’hora d’esmorzar,  vaig mirar de coincidir amb ell per seure al costat, però el punyetero va escollir la taula on hi havien les tres rosses caminantes més maques.  Així que llançada perduda i cuc a l’aigüa.

Una hora i mitja més tard veig al davant el culet del Ricard, preparo esquér i…

- Ui ! Hola Ricard, no t’havia reconegut.

- Com va el matí? 

- Be. (contesta ell)

- Es la primera vegada que vens a caminar oi? 

- Si.

- Has vingut sol? 

- No.

- Pots dir dues síl·labes seguides? 

- Si.

En aquest instant  la vena del meu coll ja estaba tan inflada com una  anaconda prenyada.
Però com pot ser possible que tingui aquesta patxorra aquest paio?

-Tant de bo el sol li cremi el clatell i li surti una llaga. 

- Saps que…?  
He pensat que donat el teu do de  gent i la teva facilitat de paraula podries ser la meva parella de ball doncs així estic segura que estaré totalment concentrada (prrrrrrrrr)

Això es el que primer que em va passar per la ment però amb una fredor que encara em sorpren,  li vaig dir…

-Fan un curs de ball country de parella que m’interessa i he pensat amb tu Ricard. No voldries pas acompanyar-me?

Jo sé que dintre d’aquest cos seu calmat i poc parlador  s’amaga un monologuista xerraire i esbojarrat, però encara no s’havia  manifestat...per això la seva resposta va ser:

- Perquè? 

- Doncs mira perquè vull aprendre el morse parlat no et fot! vaig pensar.

Vaig haver de tirar de tota la meva paciència per no fotre un improperi del tipus "Em cago amb  tot Ice men" , però com tinc molt d' autocontrol,  sencillament li vaig dir...

- No tinc un altre ballarí a mà. Jajaja.

I mira per on, aquesta  primera mà  de ball, va ser essencial.

 Des de llavors que ja no ens hem deixat anar i voldria que fos per molt de temps.

 De vegades aquesta mà ens la fotriem al coll i apretariem fort per escanyar-nos, però això encara fa que  la convivencia sigui més apassionant.

Som com el Yin i el Yang, o com  La princesa Leia i el Chewbacca ( quan no m’he depilat s’intercanvien els papers), o...com ens agrada dir-nos,  sóm el Ricki i Marti i la seva banda d’esbojarrats ZapaSan.

Renoi que emocionants, bons, i intensos que han estat aquest quatre anys  de la nostra vida.

I que be que es viu, quan es viu be!!

Xerrades, viatges, compromisos, projectes, responsabilitats, alegries... La complicitat amb qui estimes no te preu o poder sí…

Poder el preu es el compromís de cuidar junts a fills, amics i família, i regalar-nos  paraules  boniques i dedicar-nos  temps ,…. i això es el que estem fent...

Així que Ricki t’acompanyo en el sentiment, perquè  estàs en el meu punt de mira i aquest es el primer capítul de les entregues autobiografiques que estic disposada a fer.

Però t’adelanto que si es per tu,  no serán del tipus "50 ombres de Grey", ni si es  per a mi " Els jocs de la Fam" i sí, si és per tot dos,  com la saga "Divergent".

Moltes felicitats carinyet i que jo les comparteixi!!!!!!  

Segueix donant-me la mà que està feta a la meva mida.

La Marti. 

Sóis papás!!

Hello pareja. 

Los compis os damos la enhorabuena por ser papás.

El resultado de una noche de sexo desenfrenado ha dado su fruto en forma de un precioso y rosadito bebé.

Que sepas que habéis entrado en la selecta comunidad de padres jóvenes, responsables y sobradamente preparados para educar a un futuro consumidor.

Los cursillos de preparación al parto ya han quedado atrás y  como habréis comprobado la teoría dista mucha de la práctica.  Verdad Isabel que la relajación entre contracciones es más efectiva si se acompaña de una alarido y un estrujamiento de la mano del marido y un: “Como te me vuelvas a acercar te mato…”  que las serenas respiraciones en los pujos..? jajaja

Ahora, tendréis que aceptar nuevos retos, puesto que esto es solo el principio…

Vuestro pequeñín será  capaz de generar unos llantos con suficientes decibelios para destrozar el amplificador de los Van Halen.

Os asombrareis de la ingente cantidad de sustrato orgánico que un culito tan pequeño es capaz de generar y de cómo su organismo puede aromatizar de manera tan horrible los dulces alimentos que le proporcionéis.

A tu despensa deberás incorporar celulosa en palets, y tu economía se verá alterada por el consumo continuo de biberones, chupetes, humidificadores, calienta biberones, esterilizadores, calentadores y otros ores y etes…

En el apartado belleza, estaréis contentos. Esta se vuelve mucho más interesante porque en vuestro rostro se tatúan unas atractivas ojeras negras que te emparentan con la estirpes Transilvánicas de Lestat o Dracul.

Pero no os asustéis porque aparte de estas minucias,un hijo es lo mejor que puede pasarte en la vida (bueno, el  que te toque la primitiva andaría a la greña), y lo es,  porque el ser padre te vuelve mejor persona, ya que te convierte en más tolerante, a la quinta noche sin dormir por los llantos del angelito, las discusiones de los vecinos te parecen música sacra e inductora al sueño,  también serás mejor trabajador, ya que la perspectiva actual es de mantener a nuestros retoños hasta los treinta y pico añitos, y por último serás mejor marido, si, si, porqué por las noches andarás tan cansado y feliz de agarrar la cama que ni ganas tendrás con la mujer de discutir.

Muchas Felicidades compañeros y a disfrutar…!!!

De buen rollito, eh! 

Todo parecido con la realidad es fruto de la imaginación y de la casualidad.

Los hijos son una bendición de Dios…!!  

Consells per a viatjar...

Hola carinyo;  Avui  és la festa del teu comiat.

Estem feliços perquè tu ho estàs i et recolzem  i ens acomiadem amb tristesa  perquè restarem separats  un temps que segur se’ns farà  molt llarg. Consola  saber que vas a fer el viatge que sommiaves i envegem la teva empenta i decisió.

Coneixent-te fill … sé que quan tornis ho faràs carregat d’imatges d’Austràlia  fantàstiques,  de noves experiencies,  que poder no serán totes bones, però segur que totes et serán útils perquè formaràn l’home que ets ara i el que seràs en el futur.

Com que tú també em conèixes molt bé, saps que no podía  faltar la llista dels meus consells…

“Gaudeix”  Raül,  Mira  de fer el que t’agrada i concentra’t en fer-ho  de la millor manera possible.

Segueix el teu instint, Tú el tens d’artista i d’aventurer,  però sigues prudent perquè no podrem evitar-te  tots els problemes, pors i dubtes de la vida,  però podem escoltar-les i estarem amb tú,  tant si cal riure  com si cal plorar.

“Aprèn”. Tens l’oportunitat d’omplir-te de noves costums, olors, paissatges, que et faràn crèixer i haurien de fer-te més savi i més tolerant.

“Estima” Fes més amics. Tens raons per sentir-te orgullós, En tens molts d’amics  i de molt bons, tot  i que  mai són masses.  Però dona´ls de vegada en quan les gràcies per tot el que t’ensenyen i per les vegades que et fan costat, que t’ajuden, que t’animen i digues-los el que et diu la iaia Pepi, que els aprecies i els estimes. Segur que si  fas una llista d’agraïments Raül, será més llarga del que et penses…

“Viu”  Viu el moment perquè el futur és incert. Et pot trastocar els plans en un tres i no rès.

Balla, surfeja, treballa, estudia, llegeix, estria i decideix!!!  i si t’equivoques no siguis massa dur amb tú mateix.

I sobretot; Torna “tete”, perquè tot i que les teves alegries, els teus triomfs i els teus èxits no són els nostres,  nosaltres gaudim quan et veiem feliç i et volem aquí.

Porta’t  cap a Australia quelcom molt important; El  tarannà de la nostra  família.

Una familia cridanera, impulsiva, divertida, activa i que facis el que facis sempre t’estimaràn i  que com a catalans que també  sóm,  actuem com la gent de castells.

Sabem  fer pinya.

Abraçem amb força les nostres tradicions,

Agafem amb seguretat als nostres companys.
Apretem les dents quan les coses es posen difícils i demostrem que la unió de varies generacions fà que es pugui arribar al lloc més alt.

Ningú  es deixa anar… tothom es manté agafat.

Gent unida als amics i  a la familia. Aquesta es la millor gent.

“Si tu caus, jo caic”

Fes ho servir i no estaràs mai sol.

¡¡ Bon viatge fill !!

 

 

 

Te doy

Aparentemente no te decía nada más de lo que se puede decir en una conversación cualquiera. Pero en el fondo de mis ojos observáste el fuego secreto de una palabra dejada en la punta de mis labios.
No podía ser de otra manera. Debíamos encontrarnos. 
Aún no acierto a entender cómo, pero  mi corazón te adivinaba.
Sin saber quién me guiaba... 
sin saber yo misma  que te buscaba... 

En los  silencios cómplice ahora  siempre estás tú y el  tacto cálido de esas  manos que abrazan y recogen la vida que yo te entrego ilusionada.


 

Peligros de la red

 

Hoy estoy creativamente juguetona.
Tengo una par de fotos mías subiditas de tono que quiero  retocar con el Photoshop. Lo hago para que resulten más artísticas y también  para sacarme unos cuantos pliegues del cuerpo, que más que una mujer parezco un "Shar pei".
Por otro parte  hacer eso entraña su riesgo. Utilizar este tipo de programas en casa es un poco peligroso. A la que te descuidas te encuentras en camisón en el papel tapiz del ordenador.
Ahora recuerdo una vez que aparecí en pelotas y con la mascarilla en el pelo (por suerte no llevaba los rulos puestos) ante un amigo de mi hijo. Menos mal que es casi como de la familia,  porque aún se está reponiendo ahora  el cabroncete, de la sorpresa y del ataque de risa que le entró. Y todo, porque mi hijo le estaba enseñando una coreografía por la web cam y se fue a mear. Y ahí llego yo, toda glamourosa a coger un CD y a perder por completo mi intimidad y  a la vez mi dignidad.
Siguiendo con el tema de  las fotos deciros  que ensayando poses para la camara, me dejé las cervicales hechas un gurrucho. Que mi quiropráctico en esa época estuvo encantado conmigo. Que se hizo un jacuzzi a mi costa y aún  porque lo de las fotos duró poco, qué si continúo posando  el tío monta un spa.
Por cierto las fotos no eran para enviárselas a  ningún  príncipe azul sino más bien  para un lobo feroz.
Esa idea descabellada fue por recomendación de mi amiga Caperucita,  que me aconsejó;
- Sara prueba un lobo, y adéntrate sola en la red, que si encuentras un buen licántropo, te morirás  porque te coma-.

Y así fue. A pedazos estoy ahora.

- Demonios!  Que peligros tiene la red!.