Sol La Do

Estimada Do.

Que fàcil ha estat portar-te fins aquí!
 I ha estat fàcil no perquè jo sigui una lianta de nassos,  que també, si no perquè  una cita amb amics i al costat del  mar, era una cita impossible de rebutjar. El que no t’imaginaves era que els amics amb els que dinaves eren tants i a més a més amb dos persones  per a tú essencials com són els teus dos fills; que ja m’explicaràs quin rotllo es van inventar perquè avui la sorpresa de tenir-los  t’hagi fet plorar.
Ep! Guapa , plorar d’alegria que avui es dia de celebracións. 

Avui fas cinquanta deu anys….i estàs espectacular! 
Espectacular perquè no depen tot de tenir una cara i un cos fantàstic, (tot i que els teus ulls verds han deixat a més d’un amb cara de babau, jajaja) si no de vegades de tenir una ment  i un cor brillants i la llum que tu desprens  Dolors podría encendre el Far  d’Alexandria, ho tinc molt i molt clar.
Tant clar Dolors , com saber que ets un puntal per a mí, com amiga i com a persona. 
Com diu el meu admirat Risto Mejide, descubrir  a una persona es com descubrir una ciutat.
Has de venir de fora, dels suburbis, del desconeixement,  creuar ponts de recels i desconfiança i tenir l’intenció d’arribar al centre. A la part histórica. I quan aquesta ciutat o persona t’ha captivat, el camí llavors és molt fácil, ja pots arrivar al seu centre, i un cop allí ja pots  tornar una i una altre vegada que sempre descubreixes  una cosa nova, algo que no hi era abans…
Amb  la d’hores que hem parlat Dolors de ximpleries, de projectes, d’aventures, d’amors, i de coses molt més serioses com  dubtes, desenganys, tristeses i  malalties… doncs jo,  encara a cada conversa  continuo descobrint a una Do, que m’encanta, una amiga lleial, una persona lluitadora, dolça i forta alhora, que sempre ha estat amb mí i que desitjo que per sempre sigui així.
No estàs passant ara la millor època de la teva vida carinyet, ho sé i  ho sabem tots els que et coneixem i t’estimem, però és ara, just en aquests moments, quan jo et veig més valenta i amb més determinació que mai. 
Ets una lluitadora que s’enfronta a un enemic invisible i desconegut al que  tú vas acorralant de mica en mica, però sensa treba  i del que estic convençuda que et desfaràs. 
Fins aquest día jo, família  i els amics incondicionals seguirem al teu costat.
Jo ho faré per egoisme,  perque tú Dolors  dones molt més del que reps, perquè es un plaer compartir moments amb tú, perquè t’estimo nena i  juntes i de la mà farem camí. 

Així que no em deixis anar, no imagino cap companyia ni cap amistat millor que la teva.
Un petonàs i una abraçada de gegant, preciosa.

PD. El t’estimo es sense ser de l’illa de  Lesbos…(tu ja m’entens…)…ara que sabent de tots els teus encants…

Ei!!!!!    (però que dius Marta! Capsigrany que tens parella..!!!) jajaja.