" Perfil : Fàcil de mirar"
- ¡ Avui escriuré !
- Quantes vegades Sara havia dit això?
- Ostres! Moltes. Però per fi, s’havia decidit a fer-ho.
Després de contestar un munt de preguntes, deixar totes les dades sobre la seva identitat, descriure’s física e intel·lectualment i senyalar com li agradaria que fos la seva parella ideal, i sobretot, penjar una fotografia atractiva de la seva persona, Sara ja estava registrada en una pàgina per conèixer gent ; que ara se’n diuen socials i les mares en diuen pàgines de contactes, cal reconèixer que amb bon criteri.
Bé! El primer pas ja estava fet i ara el que calia era esperar.
Esperar ella!, que es la persona més impacient del món, o al menys, en l’època de la que parlem, ho era. Esperar que algun home més o menys decent visités el seu perfil, mostrés interès per les seves aficions i no surtis corrent al veure la seva fotografia. Cosa bastant improbable, perquè encara que Sara no era l’estereotip de model, sí que era una dona que es feia mirar i amb un ment clara i brillant. També, tot s’ha de dir, un xic fantasiosa perquè en el perfil de parella ideal, la il·lusa va posar:
“ Busco... Una persona sensible, sincera, divertida, generosa, que digui el que pensa i faci el que diu. Valenta, a qui no li facin por les dones amb criteri propi, independents i poc sumises. Algú divertit, capaç de fer-me riure, respectuós, alegre i decidit. Una persona activa física e intel·lectualment. Un home a qui li agradi estar amb companyia, però que trobi sempre moments per estar amb la seva parella a soles. Una persona romàntica i apassionada i optimista i que cregui que el millor sempre està per arribar.
¿Espero que hi hagi algú així?... Si. Es clar que sí.”
Sí. Sara era el súmmun del optimisme o si mes no de l’inconsciència, ja que no li faltava valor per esperar resposta d’algú amb tal quantitat de virtuts, perquè en el cas de qué existís un home així o bé estaria més que lligat o bé seria d’aquells que s’escullen per catàleg i surten un ou de cars.
Els primers dies, varen ser un èxit.
Sara va rebre tal quantitat de propostes d’amistat, que van saturar el seu correu. Ella, suposava que era degut a la promoció que fan amb els novells registrats més que per l'atractiu del seu currículum personal, però estava equivocada. La Sara va ser un imant per a tot home aventurer, independent , descarat i a qui li agraden els reptes.
Emocionada amb tot aquest afer missatger i enfeinada a contestar a cadascun dels correus amb un mínim d'originalitat, al cap d’un parell de mesos Sara estava fastiguejada de tanta carta i de tant home amb afició per la literatura, sobre tot als contes. Homes que es creuen tots uns llops però no espanten a cap Caputxeta i a qui els agradaria que totes les dones fossin com la Blancaneus, un tipus de princesa a qui enreda qualsevol bruixa i a qui no li creixen mai els nans.
Anava totalment estressada quan la Sara va rebre el seu primer missatge. No era ni especial, ni original. Sol·licitava intercanviar correspondència. És a dir, com sempre. Però li va agradar.
Ell va dir que era de Málaga. Va mentir. Com a mínim venia de la galàxia d’Andròmeda el tio, perquè era més estrany que un gos fúcsia.
- ¿Creia haver posat certa proximitat per als meus contactes?- Va pensar Sara.
I tenia raó i ho va fer perquè jo li vaig recomanar, no fos cas que li passes com amb una altra amiga meva que per anar al cinema amb l’amic de torn, havia de demanar un dia de festa, ja que el cinèfil vivia a Calatrava i agafava menys trens que un Menorquí i per no gastar no gastava ni una broma.
- ¿Llavors?. Es preguntava Sara.
(Si seguiu llegint, jo m’encarregaré de que sapigueu perquè).
Va contestar com una formalitat. Era finals d'Agost i començava la Festa Major de la seva ciutat, així que no anava a connectar-se en uns dies i a més marxava de vacances amb dues amigues.
L'hi va fer saber i la seva resposta va ser:
L'hi va fer saber i la seva resposta va ser:
-Hola encanto. Ya sé que no son horas de contestar, pero soy ave nocturna. (El “pájaru”” …, eren les 4:06 de la matinada). Me has dado una alegría al recibir tus 4 letras. Disfruta de tus fiestas y en el negro Septiembre nos conoceremos más. Un abrazo.
-Aquest ja no torna- va pensar Sara.
Però va tornar. Vaja si va tornar! i com un voltor que va aparèixer.
Amb tan sols un parell de correus formals, ja es van donar el msn i van començar les converses.
Sara es podia passar hores parlant amb ell, de fet les seves ulleres delataven que les hores de somni no eren les aconsellables, però no li importava.
Tenia Fitzst, especial art per fer-la riure i això la va embruixar.
Recorda divertida la primera trucada de telèfon i la seva veu. Es van fer les tantes de la matinada com sempre i aquella mateixa nit Sara, li va posar un sobrenom. Entre nosaltres li diríem “Wampir”; just nom per als amants de la nit i per a tot ser solitari, impulsiu, apassionat i estrany com ell.
No sabia la ingènua, que encertat seria el malnom que li havia posat amb la història que viuria, ja que les històries de vampirs tenen totes un component d'atracció molt alt però no hi ha manera que no acabin malament.
Però…
Qui podria resistir-se a la proposta de compartir una aventura amb un personatge així on la distància, la bogeria i la diversió fossin els complements d'una relació sense compromís, plena de misteri i sense por de res?
A Sara no se li acudia una proposta més romàntica que aquella. Però a mi sí. En realitat moltes més, però llavors no estaria jo aquí explicant aquestes cròniques.
- Ana..? Em diu Sara a les 3,15 de la matinada.
- Siiiiii…
- Estàs desperta nena?
- No maca, estic dormida, el que passa es que contesto al telèfon mentre em passejo com una somnàmbula per la casa…
- Carai Ana!. Sempre amb aquest humor tan àcid que et caracteritza.
- No si a sobre hauré d'estar diplomàtica ! Au diga’m ¿que vols a aquestes hores?
- Te’n recordes del malagueny noctàmbul?
- Si, es clar, com oblidar-ho, si t'està convertint en un mussol, per les ulleres i bosses que et gastes des de fa un temps.
- jajaja. Bé, almenys veig que et fixes en mi. Com et deia coi! Acabo de parlar amb ell, hem estat de xerrada gairebé una hora.
- Suposo que pagava ell, no?
- Suposes malament.
- Sara, ets ben ximple! Et costarà una fortuna aquest tipus, a més de la salut.
- És broma dona. Era per provar que m'escoltaves.
- Em cago en les teves proves Sara! Bé… I què? Es cenyeix a les expectatives creades?
- Ui sí. A més d'agilitat mental, té una veu preciosa. I el cabronàs ho sap.
- T'ha enviat la fotografia promesa Sara?
- No. Encara no. Diu que no té cap que li faci justícia.
- Perill Sara! Això vol dir que el convicte aquest és lleig de nassos.
- Sempre tan optimista tu. Si en el seu perfil ha posat “Fàcil de mirar”, serà per alguna cosa.
- Siiiii, seguuur, com que no hi ha cap mentider per Internet ?!!! Potser no te l’envia perquè és tan immens que és més fàcil saltar-lo que donar-li la volta, o tan estrany que al seu costat Danny de Vito et sembla fins i tot atractiu.
- Aaaaapa...! Ja veuràs com no, torracollons! No tots han de sortir granotes com els teus.
- JA!!!! Això, a més a més, conya. Tant de bo et surti un gripau.
- Apa Ana, després d'aquests bons desitjos que m'envies, et deixo que et fiquis al llit que ja és molt tard i demà t'aixeques aviat i no
t'enfadis...
- Val nena , tu també ves a dormir que demà no rendiràs.
- Jo demà tinc festa Ana. No t´ho havia dit? Et crido al migdia, que no crec que em desperti abans. Petonet.
I va i em penja.
Sorpresa estic que encara no m'hagi esclatat una vena.
Ella segur que ja està dormint com un tronc i jo a les 3,45 de la matinada amb els ulls com a taronges i tot pensant en prínceps i “batracis”.
Però la veritat és que estava molt impacient i amb curiositat per saber si l'individu s'assemblaria al impressionant del Han Solo, o bé seria una rèplica del Mestre Yoda o bé seria un parent del pelut Chewbacca.
Som-hi. Em vaig a fer una til·la o millor em prenc un Valium?... a veure si així m'entra la son....
A aquesta Sareta, un dia jo la mato...
../. (Continuarà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario