Pregó de Festa Major. Santa fe del Penedès 2011

En una plana de suaus ondulacions, rodejada pel Puig del Pujols per un cantó, pel Castell de la Granada per l’altre i pel bell Montserrat allà a la llunyania, es troba Santa Fe.

Sobre un petit tossal, a 240 metres sobre el nivell del mar, presidit per l’església amb el seu campanar d’espadanya i un petit estol de cases i agregats  escampats pel terme, com la Barberana, els Botins, les cases de Baldús, el Pont i la Riera,  ens trobem  amb aquest poblet.

Així comença un llibre escrit per uns veïns d’aquest poble. 

Es una petita descripció geogràfica.

Però,  per a mi aquest poble representa  més, molt més… 

Jo avui a Santa Fe la descriure amb el cor, que tot sovint és el que millor veu les coses.

Us parlaré de les  imatges, vivències, col·laboracions  i  persones que restaran per sempre a la meva memòria i al meu cor. Entitats que  han passat  a formar part de la meva història, i companys  que engrosseixen, des de fa temps, el  meu  grup d’apreciats amics.

He viscut en aquest poble una de les èpoques més importants de la meva vida, no per ser la més rellevant, però sí per ser una etapa de molts i grans canvis, tant a nivell personal com a professional.

Però poder  que comenci pel principi…

Quan la Martona  de part de l’actual  junta del  CCR, va venir a casa lluint un somriure més gran del que normalment  l’il·lumina la cara, i em va donar la notícia  de què havien pensat amb mi per ser la pregonera, jo ja ho intuïa.

-Digueu- me bruixa!!!!

Be. Fora conyes…

I ho intuïa, be  pel  fet,  de què  li brillaven molt els ulls a la Marta, o poder pel fet  que jo aquest any marxava   a viure a un altre lloc i estava segura de que els companys  em farien un present.

… Un detall que no fos en forma de un “Mercedes”, (la gasolina està pels núvols i la meva plaça de garatge es molt xica),  i sí  que aquest detall,  fos  en forma de pregó, ja que els que em coneixeu sabeu que m’agrada parlar per els colzes.

 Ser pregonera doncs,  em donava  l’oportunitat de esplaiar-me sense interrupcions una bona estona, i alhora,  de passar, encara que sigui de forma molt humil, a la història d’aquest poble.

Ara, els hi estic molt agraïda als membres de la Junta.

Ara!!!!        Perquè,   tot cal dir-ho;  al moment vaig pensar :

-Hòsties!!

-Quina responsabilitat!!!  I  quina feinada!!!

-Com ho faré per escriure quelcom original?      Si ja està tot escrit en aquesta vida.

Em va ser força difícil triar com ho faria.

Vaig trigar entre dos i tres segons en decidir-me.

Digueu-me ràpida!!

Ja ho sé. Escriuré sobre mi i els meus,  perquè com que no hi  ha cap vida igual a la meva, serà per tant original.

Ho faré també de manera senzilla (no perquè jo no sigui complicada de collons), si no perquè si ho expliqués tal com ho recordo, hauríeu d’anar a buscar el GPS per no perdre-us i  alhora una capseta d’Optalidons per no patir de mal de cap.

També intentaré  que sigui divertit, emotiu i esbojarrat com sóc jo. Perquè crec amb l’amor, amb l’amistat,  el treball i  la família però tot viscut amb humor e intensitat.

De vegades ho faig  massa ràpid, quasi sense frens,,, Així son les hòsties que em foto, que em deixen algo més que els genolls pelats.

Però quan les coses em surten bé...

Ai  amics llavors...

Aquesta intensitat fa que pugui veure estrelletes de colors, toqui de vegades la lluna  i passegi pels núvols.

Ja caminaré  amb cautela quan tingui por.  O artrosi….

Però mira que m’enrotllo... tot i no haver començat encara a parlar d’allò important.

Així que començo..

El Lluís i jo vam comprar una casa aquí,  a Santa Fe, ara farà un dotze  o tretze anys. Vam venir acompanyats dels  nostres fills, el Raül i el Lluís amb la perspectiva de viure en un poblet petit i tranquil i carregats d’il·lusions i projectes.

No tots aquests projectes han sortit com esperàvem, però la majoria sí.

Vivíem en una casa preciosa amb dos marrecs, inquiets i espavilats que no paraven mai.

Que si la bicicleta, que si el monopatí, el futbol, el basquet, la piscina…

Ja veieu que quasi tot  el que els hi agradava eren activitats físiques i a l’aire lliure; així tinc dos “nanos” que semblen dos “toretes”. L’estudi de la física quàntica i la papiroflèxia, la deixaran  segur  per quan pentinin canes.

 Han sortit cagats a sa mare.

Recordo una anècdota del primer estiu que vam passar aquí.

La  del Lluís i la seva bicicleta.

Era a la baixada del carrer Ponent, tot just al revolt,  allà on creixen les canyes.

El Lluís sistemàticament es fotia de cap al marge baixada rere baixada. Anar en bicicleta amb ell al costat, era més perillós que passejar amb “Robocop” sota una tempesta  elèctrica.

A part de les despeses de “Betadine”  Que,,,, ¡cony! Eren desorbitades.

Per sort,  tot va acabar  quan va descobrir que el carrer tenia dos sentits.

Ara  quan decidia  sortir a donar un tomb amb  bici,  ja ho feia carrer amunt. Jajaja.  

La fase de la  bicicleta amb el Raül no va ser tant accidentada, però si la del monopatí i la motocicleta, que ens va costar més d’un ensurt als pares i una quantitat considerable de  guix a l’hospital, perquè  es va a trencar el braç i torçar un munt de vegades els dits i els  canells.

En aquest indret rural, tots dos han  pujat forts  com a roures, actius, fent vida al carrer, corrent per el camp, pujant als arbres, (també caient), anant a buscar cargols, espàrrecs,  fent cabanes...

Venien a casa com dos animalons, bruts com a guixes però contents com dos picarols i això per uns pares,  no es paga amb res.

Sempre  acompanyats d’amics, molts bons amics per cert, als qui he vist créixer i aprecio  molt, tot i que els desganats, hem deixaven la nevera tremolant.

Veig la imatge del Raül, la nits de la festa Major,  plantant-se davant la porta de la meva habitació dret i silenciós com una muparaca, per avisar-me que aquella nit no arribava sol i també per dir-me de manera subliminal...

- Mareeeee!!!, necessito llençols.

Temps no tant llunyans aquests, que això encara ho fan.

Ja que estic tirant temps enrere, recordo amb molta nostàlgia les festes de Nadal que es feien a casa.

Estic segura que va néixer llavors la vena artística que tenim tota la família. I que la tenim grossa com una Anaconda, aquesta vena!

 Veig  als nens  disfressats de Cabaret, d’Abba, de Michael Jackson…

En fi. Totes aquestes vivències en realitat podien haver passat a qualsevol lloc, però el cas es que les vam viure aquí. A Santa Fe.

Jo que venia de ciutat, ara soc  més de poble que les roselles.

Santa Fe ens ha donat als Ferré-Zapatero, una molt bona vida.

 Bona vida però no pas tranquil·la!

Recony!!

No he vist poble amb més activitats que aquest!!!

Fins i tot a mi m’esgota i això és molt dir.

El primer contacte que vaig tenir amb una entitat del poble, no va ser assistir a classes de Ioga o manualitats.  Nooooooo!!!

Va ser entrar a formar part de la junta del CCR. Així, directament en vena i sense anestèsia. A més a més de tresorera.

Qui els va parir!  Quin any!   

Un any d’allò més actiu i alhora d’allò més bonic.

Sent de la junta, em vaig posar al dia del que era La Barberana, que jo pensava que era una noia Bàrbara,(¿com som els de ciutat, eh?), la casa del Pont, el pou de glaç, els pins de Cal Ferret, el sender de la Riera, el  Pou de l’horta, i em vaig familiaritzar amb tots els Cals... per saber el nom de les cases.

Cal Sení, Cal Japet, Ca la Mília, Cal Montserrat, Ca la Martra... Ca la Martra...

Així que a casa meva, no li van posar el meu nom, no. Com veieu ja hi era.

Li diuen Cal Cafè.

Ves a saber perquè?  Jajaja

Resulta,  que com us he dit,  en aquest poble es celebren totes les festes del món i alguna més.

La primera de les festes, darrera Nadal i Reis que s’organitza és  el Carnaval.

Aaaaaapa !!! Tota la disbauxa, alegria, reunions,  tallers, balls, i... dic etc, perquè és  “el no va més”, concentrats per preparar tres setmanes de rues.

Ho vaig viure des de els dos fronts,  des de el CCR i com a membre  de la comparsa.

Primer,  el disseny. Idees  per fer les disfresses  que s’acostumen a portar a la nostra carrossa.

Ai  mireu !  Aquí en tenim una.

Es veu la simplicitat del disseny. Estil minimalista.  Molt Portable. Línies pures, quasi sense complements...  jajaja.

JOPETAS!  Per no dir un renec molt gros.

La feinada que porten els vestits que dissenya la Sílvia.

Us explico una mica el per què.

Comencen els tallers...

Una dotzena de  persones armades amb pistoles de silicona en un lloc de no encara 24 metres quadrats. Totes lluitant a cops de colze per que no li prenguin el seu trosset de taulell. Cada any acabava amb  cremades de segon grau a la punta dels dits i em quedava pell enganxada com un empelt a les botes i al barret. 

¡ Caguntot !

El detector del gimnàs al mes de Març no em reconeixia. Havia perdut totes les emprentes dactilars.

Després els assajos de ball.

Unes 10 coreografies senziiiiiilles de només 224 passos o menys... que havies d’aprendre en un tres i no res.

Bé a la sisena rua i  15 o 16 hores ballant després,  ja sincronitzaves música i peus força bé. Era llavors quan la disfressa tal com la carrossa de la ventafocs començava a desaparèixer.

Amb la  disfressa d’egipci recordo que ma germana em va trobar tot seguint el rastre de joies, plumes, lluentons, i purpurina, que deixava pel  camí.

Ja veieu, un no parar.

 Però , tenim un nombrosíssim grup d’amics i amants  del Carnaval que cada any s’apunten a la nostra carrossa.

I és que la Carrossa del nostre poble es una de les més aclamades i reconegudes de tota la comarca. Un mèrit tant dels decoradors i tècnics que la construeixen , com de  qui organitza  els tallers i de qui guia la comparsa.

Carnaval acaba i el  carnestoltes marxa...

Però,  arriba  la Festa de la Calçotada.

Aquesta vegada no ho organitza el CCR, encara que es fa a la Sala, si no ho fan, els Amics del Parellot. Però com que els amics s’han de donar un cop de mà, i ho són d’amics, aquest grup,  doncs ja estem de nou, de cara a les brases. I molta brasa s’ha de fer per tants calçots i per tanta gent com ve.

Encara no passa un més,  que celebrem la festa dels Avis o de la vellesa.

L’ organitzador, l’Ajuntament.

Aquesta festa és una de les més boniques en  les que he participat.  I més en un poble  com aquest, en que tothom es coneix. O són parents, o són amics de tota la vida, els  que compartiran en aquest dia dinar i espectacle.

“Veieuvisions”, “Tu si que vals” i “Princesa de Santa Fe” són la meva aportació en forma d’espectacles, per aquesta festa tant entranyable i pensada tota per els més vellets.

Bé, i com resulta que encara tenim marxa, toca organitzar mesos més tard,   la revetlla de Sant Joan.

 Això,  si no hi ha hagut abans la Festa del Soci, que el pobre  no hi ha manera de què es pugui aprimar de tant dinar i sopar que es fa.

Preparatius del sopar...

Comprar la beguda i la teca. Llogar l’home orquestra (o la dona) i  passar els pamflets.

Parar la taula, guarnir-la i posar els noms als seients.

 I tota la nit fent de cambrer.

I que no marxa aviat la gent,  eh!  

Ai ! Trec  el mòbil, miro l’hora, el guardo, ni punyetera idea de l’hora que és.

Així estaves  de cansada i de dormida quan acabava el sopar.  I encara tocava recollir.

 Déu meu ! 

Sort que el Pepe sempre portava algun dolç, pastetes o coca,  que ens subministrava la dosi de sucre i energia suficient per poder escombrar i fregar sense dir masses renecs.

 “Pepets”  els hi dèiem i era tot un detall.

El Siscu, l’Assumpta, el Salvador, la Montse Bosch i  la Roser van  ser  els meus altres companys.

Altre festa que es celebra es la Diada,  l’11 de Setembre es clar.

Resulta que agafes de casa taules i cadires i te’n vas als Pins de Cal Ferret. Ves-hi aviat!  Perquè com et llevis tard, tota l’ombra està reservada. Fins i tot algú hi té una parcel·la senyalada amb cinta d’aquella vermella i blanca tot al voltant de 4 arbres.

Plantes el “menjadoret”, treus les ametlles i les patates, l’amanida i la beguda i alaaaaa!!.

 Fent cua per l’arròs, agafes encara més gana.

Estàs amb amics i família fent sobretaula. Mires al cel, està ple de pins, veus també Montserrat, escoltes havaneres mentre prens rom cremat...

Deliciós.

Amb tot això arriba la Festa Gran.   La Festa Major.

El primer dia, tal com avui.  Pregó,  i seguidament musical.

Recordo  de manera especial  el  d’aquell any 2006,  a càrrec de la Montse Benach,  i el nostre primer musical,  “Un tomb per la música” i tot el que per a mi, després ha suposat.

Els dies de Festa Major son com una Marató, vas corrent d’un lloc a l’altre, perquè per no perdre la costum, es fan un munt d’actes.

Tronada, Repic de campanes, concurs de Truc, focs, Ball de tarda, Concert... Crec que vaig estar també a l’empalmada, però deuria fer-ho  mig desmaiada perquè no recordo ni com vaig arribar a casa.

Amb tot, sento algú que diu:  Apa wuapa, marxa i descansa, que demà et toca a tu  anar de matinades.

-       I uns cu..................!!!!!!!

I uns quants... minuts més tard, ofici, processó i cercavila.

La persona a  qui per sorteig   li va tocar portar a la Verge aquell any,  va ser el  Pepe. Éll i tres més, es clar. Però vaig acabar portant-la jo. Pobreta meva la Verge,  s’ hauria d’haver pres  una “Biodramina”  per poder suportar el balanceig que li hauria donat el caminar del Pepito.  Jajaja.

Benvolgut àngel de la guarda meu, saps que t’estimo molt.

Però això... , Algú ho havia de dir!!!!!  Jajaja.

Però es que hi ha tantes coses més per afegir...

Prepareu els Optalidons, perquè començo a recordar...

Les caminades nocturnes, passejant a fosques o sota la claror de la lluna. Venien  amics de Vilafranca,  oi Anna, Antonio, Àngels i  Julià ? . També  de la Granada com la meva estimada Dolors, que ja podria ser filla adoptiva de tant que ha vingut per aquí. No paràvem de caminar i de xerrar, i fins i tot algun graciós de fer-nos espantar.  Anàvem a Can Cartró, a les Cabanyes, passàvem per el Pou de Glaç, de vegades ens perdíem... jajaja.

Més coses...

Les classes de salsa i de country a la fresca.

Els concerts de jazz les nits d’estiu.

Veure els partits de futbol al cafè del Centre, menjant pipes i rodejada de veïns i amics.

Sortir a passejar als matins, a peu o amb bicicleta.

El silenci de les nits. El cant  dels grills.

El xivarri dels ocells al matí.

El so de les campanes anunciant els quarts i com no, les hores.

Conèixer i que et coneguin tots i cadascú dels veïns.

Un poble tant petit i alhora tan gran...

Però no tant sols per a mi.

Perquè aquest poble ens ha donat la possibilitat a molta gent  de pujar dalt d’un escenari . Un escenari fantàstic  com es aquest,  i gaudir fent el que ens agrada. Ballar, cantar, actuar, decorar, manar… jajaja.

He tingut la sort de formar part d’aquest grup de teatre, el Santa Fe’s grup i durant algun temps actuar de directora junt  amb la Marta Escudé, la Montse Benach ,el Ceci Bernet i el Raül Ferré.

Ho vaig fer-ho després de superar unes probes de veu , aconseguint   el suficients nivells de decibels  perquè  se’m sentís donar ordres  sense alterar les converses simultànies del seus 50 components.

¡ Valgui’m déu! 

Des de llavors tinc les cordes vocals tant  grosses com les cordes d’un pou.

Mereixen que mencioni especialment a  tota la gent que integra el Santa Fe’s Grup, perquè amb ells he compartit moltes estones i moltes vivències. Són tot ells, gent entusiasta, creativa, bastant descarada i amb inquietuds artístiques.

 I no sols la gent que puja a l’escenari, si no també la gent que treballa entre “bambalines”. Perquè tots som un equip.

Gent com la Marta i la Montse, directores del musical que veureu a continuació. Són aquelles que donen salts sobre la cadira, dels nervis que deuen estar passant en aquests moments. Jajaja. Dues dones de talent i amb una capacitat de treball admirable.

O la parella  del Ceci i la Jordina.

Éll. Primer ballarí del grup dels madurets. Aquell que sempre gira al contrari dels altres, però que omple l’escenari amb el seu art. Té una retirada al Al Pacino, encara que el meu “carinyo” és encara més baixet que ell.

 –Després et deixo un tamboret perquè em donis un clatellot.

  Que a sobre  avui porto talons. Jajaja

La Jordina, la “jefa” dels publicistes i decoradors. Els porta tots a ratlla.

Si veiéssiu què de ràpid dibuixen calaveres, construeixen la proa  d’un vaixell i s’arrebossen de purpurina tal com  croquetes,  quedaríeu bocabadats.

Altre matrimoni col·laborador... El Manel i l’Adela.

Éll encarregat de posar llum a l’escenari i ella de deixar-lo a les fosques. Electricista i telonera respectivament. El Manel  també recordat per el memorable “streptease” que va fer junt el grup de joves. Tots recordem clarament que els calçotets que portaven eren...

Com no citar a l’Emma, la dona dels vestits multicolors, la dels barrets estil carreres d’Ascot, i la que enfila tot retall  que li posis al davant.

El Rafa, el Lluís i el Miquel, encarregats tots ells del muntatge de llum i so. El Rafa, tenint com a  negoci el  lloguer d’aquests equips i a nosaltres com a clients,   no es farà mai ric, perquè ens fa molt més que preu d’amic. Cobra entre poc i res.

Els altres dos, a part d’enredar amb els cables, parodien al Joan Capri, al  Tomàs Molina, al Jordi Pujol, i fins i tot a sa majestat el rei.

Toca parlar ara del gruix de grup. Del planter de joves. De joves d’edat. Un grup de nois i noies que a part de companys són amics, que han sabut  compaginar les seves obligacions de treball i d’estudi,  amb els assajos que el grup requeria. Gent amb sentit del humor i amb pocavergonya  que ens ha fet riure en moltes ocasions, i en  d’altres fins i tot emocionar. Han compartit temps i espai amb altre planter de gent més gran o més ben dit de més edat. Perquè tots som joves d’esperit. 

 Al Guillem i a l’Imma, que venen sempre carregats de càmeres fotogràfiques i rodets, el primer,  i de càmeres de video, la segona, per enregistrar tots i cadascú dels musicals Santafenencs.

També nombrar els professionals com el Sete que han posat a la nostra disposició el seu material, el seu temps i el seu bon fer, per incloure a la Fura els anuncis dels musical i el cartell.

Ja vaig  acabant, no patiu.

Quasi bé no queda res. Jajaja

Només vull destacar , que ha estat un orgull i una satisfacció per a mi.....

Ui, semblo a sa majestat el rei....

compartir aquest temps i aquesta activitat  amb els meus fills.

Alhora de discutir els nostres diferents punts de vista  ho fem de manera força civilitzada, mai ens ofeguem fins el punt de tornar-nos liles, menys quan el nen gran,  utilitza armes químiques.

Es broma caris.

M’agrada saber  que sou  meitat tonteria i meitat intel·ligència. Que de vegades sou bojos i d’altres sants. No us voldria avorrits  i sí, sempre alegres, i que creieu que el millor està per arribar.

Es un èxit que aquest primer divendres de Festa Major, cada any  la sala estigui plena de gom a gom per la gent que ens recolza i ens estima en  forma de pares, germans, avis, amics, companys, amants, marits i veïns, i fins i tot, gent no simpatitzant del grup, que si be  no ens dona suport, avui si fa acte de presencia.

Recordo ara al meu pare, assegut allà en aquella filera.

Orgullós de la seva boja filla i dels seus esbojarrats nets. Aplaudint a rabiar i gaudint de la nostra pocavergonya.

També recordo  a l’avia,  i veig ara aquí a tota la meva família, mare,  germans, cunyats  i nebots. Veig també al  Lluís, el que va estar el meu marit, i al meu  rei Melcior, que es mereix un premi a la paciència i a la bondat, per haver escoltat unes trenta dotze vegades aquest pregó sense o engegar-me a pastar fang. No hi falten els meus fills,  i allà al fons la colla dels amics incondicionals. Tots ells presents sempre en els actes importants de la meva vida  i els que no ho son tant, tan sols perquè els hi he demanat.

 Recullo i guardo aquest preciós  moment, perquè això es el que m’emportaré avui.

Encara amb el record d’ altres moments viscuts en aquest poble  i entre vosaltres.

Ara de nou i en un altre lloc intentaré també  tenir bons moments. Molts. Tots els que pugui.

Miraré  de passar-ho be, de  divertir-me  sabent que cap dia serà  igual a un altre.

Però com deixo aquí les persones que més estimo en aquest món, ja us dic que tornaré, i que molt, molt  a sovint ens anirem veient.